UNA HISTÒRIA IOGUSLAVA

Aquí començem la història de Drazen Petrovic (croat) i Vlade Divac (serbi), dos jugadors de bàsquet ioguslaus durant els 80 i els 90 que van començar essent inseparables, però que amb la guerra es van distanciar en la seva relació com amics.

Amb l’equip ioguslau (juntament amb jugadors com Kukoc o Radja) van arribar a conquerir els màxims premis en bàsquet (campionats del món i jocs olímpics), però els hi va tocar un moment dur per a Europa, i Vlade Divac, al campionat d’Argentina va tirar la bandera croata que un aficionat portava durant la celebració de la victòria. I això, a Petrovic li va sentar molt malament, o sigui que no li va tornar a dirigir la paraula. No només eren amics, si no que grans jugadors, tant que van arribar a jugar a l’NBA, Petrovic als Portland Trail Blazers i Divac als L.A. Lakers. Després de que passés l’assumpte de la bandera van jugar diferents partits, en els partits no es parlaven molt per l’assumpte de la bandera, tot per la bandera, mínim es saludaven i amb prou feines. Poc a poc la gent s’anava inventant histories de que no només li havia tirat la bandera a l’aficionat, si no que també li havia escopit, que odiava a Croacia i a tot el que ho envoltava. Juntament amb les diferents mentides i altres crítiques es va incrementar la guerra entre els estats de Ioguslavia.

Després d’uns anys en conflicte, la selecció ioguslava va ser expulsada del bàsquet mundial i en canvi Croacia va aconseguir entrar. Desgraciadament, en un viatge en cotxe a Munich Drazen Petrovic va morir en un accident de trànsit.

Avui encara Vlade Divac és tractat amb odi a Croacia. Caminant per Zagreb encara es poden trobar moltes persones que el fulminen amb la mirada o algú que l’acusa de “txetnik”: guerriller serbi.

En conclusió: La guerra dels Balcans no només va deixar cicatrius de bales o bombes, si no que també va deixar cicatrius internes, cicatrius entre amistats que no es podran tornar a ajuntar; i aquesta és només una micròbica part en aquesta trista història de la humanitat.

I'M WITH YOU BARCELONA 2011

El dia 15/12/11 va ser una data que tota persona hauria de tenir marcada a l'agenda; perquè es crea el nou govern? no; el mític grup de funk-rock californià The Red Hot Chili Peppers va fer retombar el Palau Sant Jordi de Montjuïc sense compassió de les oïdes dels fans. La banda ja arrossega quasi trenta anys als escenaris però segueixen sense mostrar cap signe de vellesa. Per escalfar l'ambient al Sant Jordi van posar com a teloners el grup britànic Foals, que van fer un gran concert, llàstima que no eren el tipus de grup que hauria de presentar als californians, ja que fan un rock més enfocat cap al pop, i no a l'estil heavy o funk dels RHCP. Abans de que els Red Hot es posessin a tocar, van posar música gravada de grups de fama mundial, però només la gent va corejar la gran cançó "Blitzkrieg Bop" dels RAMONES (la mítica hey oh, let's go).

Exactament a les nou i mitja de la nit el bateria de la banda (Chad Smith) va fer un solo de bateria fins que Michael "Flea" Balzary va saltar a l'escenari. Després de que sortís "Flea" només va necessitar un parell de minuts el nou guitarrista Josh Klinghoffer sortís a l'escenari. Finalment, "El cigne" Anthony Kiedis va saltar a l'escenari i sense pensar dues vegades van començar a tocar i ballar la primera canó del seu disc "Monarchy of Roses". Durant tot el concert foren alternant les cançins del seu últim disc amb éxits de discos anteriors. Després de "Monarchy of Roses" van seguir Dani California i sense pausa van arrencar Tell Me Baby, que els va servir per ficar-se a la butxaca res més començar a els més de 20.000 fans amb set d'adrenalina que ocupaven el Palau.  Després sonaria una "Ethiopia" amb problemes de so a l'inici.Després d'un lleuger descans Flea i Klinghoffer van posar els seus instruments de corda mirant l'un a l'altre i això només podia significar una cosa; i aquesta cosa es va confirmar quan van sonar els primers acords i la gent cridava com boja esperant que l'Anthony Kiedis comencés a cantar la cançó "Otherside". Seguidament de presentar més profundament el seu nou álbum, el single "The Adventures of Rain Dance Maggie".

Arribà el millor tram del concert amb les cançons "Can't Stop", "Under the Bridge", "Higher Ground", Californication i By the Way totes seguides. Aquesta part, la més important del concert, ens podem quedar amb dues anècdotes: no haver vist a John Frusciantes tocar "Under the Bridge" i escoltar a Flea dient "this song shows me as the fucking king"(aquesta cançó em mostra com a el fotut rei) abans de tocar "Higher Ground".
Just després de que acabessin "Higher Ground" Anthony Kiedis va marxar i així van anar fent Josh Klinghoffer i Flea. Després d'escoltar al Palau cantant el típic Oeee, oeeee, oe oe oe… Els Red Hot van tornar per no haer de sentir el Yo soy español, español, español que si haguessin estat fent esperar més temps haguessin hagut de sentir. Tornaren a l'escenari amb una llarga improvització de baix, guitarra i bateria fins que anthony Kiedis va tornar i van fer explotar l'escenari amb "Arround the World", van recordar que ja tocava anar a dormir amb "Meet Me at the Corner" i van acabar amb "Give it Away". Per despedir ,Flea Balzary, que havia estat durant tot el concert l'intèrpret entre el públic i el grup, va acabar despedint els seus cooperants com a uns (permeteu-me l'expressió) motherf***ers.


En conclusió: el Palau Sant Jordi ha tingut una gran sort de presentar als RHCP i sense dubte l'esforç que deu suposar per Josh Klinghoffer substituïr a Frusciante mereix un aplaudiment;encara parlant d'esforç podem parlar del treball de Flea i un altre cop de Klinghoffer de no parar pràcticament de tocar en tot el concert o de Chad Smith, que fou qui més temps va estar a l'escenari i qui va tirar més coses al públic (de fet, va ser l'únic, i va tirar vuit baquetes i les seves dues canelleres vermelles al públic de pista. L'única cosa negativa del concert va ser que Anthony Kiedis va ser una mica fred amb el públic. Per la resta, el concert va anar com la seda, ja que un dels col·laboradors, encarregat dels apartats visuals, va fer uns muntatges llegen...(espereu un moment)...daris!

Flea, Antohny Kiedis i al fons Chad Smith

MÈXIC I EL SEU NADAL

Hola a tothom. Avui, coincidint que la campanya de les festes ha començat, què millor que dir adéu a l’any amb un post sobre el nadal en el què escriurem sobre el nadal al país de Mèxic.

A Mèxic se celebren les “Posadas”, nou dies que representen l’espera del naixement de Jesús, el 24 de desembre. També s’anomenen "Novenas" .

Les Posadas són una actuació de la penúria que passaren Josep y María per trobar  posada o alberg durant el seu a Betlem per complir amb el Cens d’acord amb les Escriptures. En català les anomenem "Els Sants Peregrins Josep y María". Cada família en un barri es tomba una nit i celebra amb una posada a casa seva; comencen el 16 de desembre y acaben el 24 per la nit.

A cada casa hi ha un “Nacimiento” (el nostre pessebre). Els amfitrions representen als hostalers y els nens del barri, així com els adults, representen a "Els Peregrins", els quals demanen posada amb un càntic simple a versos. Tots porten a les seues mans petites espelmes enceses y es trien quatre adolescents per a que carreguin a “Els Peregrins”, que son dos petites estatuetes de Sant Josep conduint a un ruc al qual va muntada de costat la Verge María. La processó va guiada por una espelma dintre d’un "farolito", que es como un acordió de paper de colores amb una obertura.

Els Peregrins demanen posada en tres diferents cases però solament la tercera els deixarà entrar. Aquesta és la casa a la que li correspon la posada aquella nit. Quan els hostalers els permeten passar, el grup de convidats entra a la llar y s’agenolla al voltant del “Nacimiento” y resa el “Rosario”. El “Rosario” és una oració catòlica que consisteix en 50 Ave Maries, 5 Pares Nostres, 5 Glòries, y la Lletania, que es una sèrie de alabances per a la Verge María, a més a més també es canten cançons tradicionals de Nadal, com ara “Noche de Paz” (en castellà, per descomptat).

Després de tots aquests resos, segueix la festa per als nens. Se'ls celebra amb una pinyata, la qual està plena de cacauets (maní), taronges, mandarines, canyes de sucre, i de vegades caramels embolicats. Per descomptat, també hi ha càntics per entonar mentre que el nen en torn tracta de trencar la pinyata amb un pal i amb els ulls embenats.

Encara que la pinyata és originària d'Itàlia, s'ha convertit en una tradició mexicana per a qualsevol tipus de celebració en la qual hi ha nens. La pinyata es feia amb un gerro de fang i es decorava amb paper crepè de diferents colors. Avui dia, les pinyates estan fetes de cartró i de paper maché i es decoren amb paper crepè. Aquest canvi va ser fet per evitar que els nens es tallessin les mans quan es tiraven al sòl a recollir les fruites i els dolços en fallir la pinyata ja que els trossos de fang trencats eren perillosos. Hi ha tot tipus de dissenys, a més de l'estel, que és la pinyata tradicional de Nadal.

Per als adults sempre hi ha ponxo amb piquet; és una beguda calenta feta amb fruites de l'estació amb trossos de canyella i amb uns digestius (rom, tequila, mescal, conyac, xerès, etc.). Un substitut a Ohio és la sidra de poma amb fruites, sense el piquet.

Per la nit del 24 de desembre, tots van a la Missa, que és a la mitjanit. Després de la missa, tots es van a les seves respectives cases al Sopar de Nadal amb la seva família i qualsevol amic que manqui de família, però el més important, és posar al Nen Jesús en el pessebre en el Naixement. Els regals no es reben al Nadal perquè el Nadal és la celebració del Naixement de Jesús.

A la nit de l'any nou, hi ha una Missa del Gall, que se celebra a la mitjanit també. Algunes famílies opten per anar a l'església en fosquejar per donar gràcies per totes les benediccions rebudes durant l'any i així haver de sortir ben de nit.

La celebració en la qual els nens reben les joguines és al 6 de gener, el dia de Reis o Els Reis Mags. Van ser els Reis Mags els qui van portar els regals a Jesús, per tant, són ells els qui porten els regals als nens i a les nenes que s'han portat bé. Els nens posen les seves sabates prop de la finestra perquè els Reis Mags li posin el regal a la seva sabata. Si el regal és més gran que la sabata, llavors ho posen al costat. Diversos nens reben un parell de sabates noves com a regal.

El dia de Reis se celebra amb un berenar que consisteix en xocolata calenta i la Rosca de Reis. El berenar es duu a terme entre les 5 i les 7 de la tarda i no és un menjar pesat, sinó alguna cosa així com l'equivalent al "High Tea" anglès.

La Rosca de Reis és diferent a la que tenim a Catalunya, ja que  endins hi ha una figureta de ceràmica que representa al Nen Jesús. La persona a la qual li toqui la peça del pa amb la figureta, ha de ser el Padrí o la Padrina del Nen Jesús al Dia de la Candelaria, el dos de Febrer.

El dia de la Candelaria és el dia de la Llum, el dia de la Purificació. Aquest dia es recull el Naixement amb una festa organitzada per la persona que li va tocar el Nen Jesús a la Rosca de Reis. Aquesta persona és responsable per fer-li el “Ropón” al Nen Jesús. S'acostuma a celebrar aquest dia amb un sopar amb tamales. (Els tamales són un platet típic de Mèxic que es fa amb massa de blat de moro, a continuació s'emplenen amb carns en salsa o amb passes, després se li agrega sucre per fer-los dolços i finalment s'emboliquen amb les fulles de elote).

En l'actualitat, aquestes tradicions han estat modificades. Per exemple, les posades són festes que se celebren en diferents cases nou dies abans del Nadal, i són simplement festes seculars. Així mateix, amb la influència del Tractat Lliure de Comerç (TLC), ara se celebra el Nadal a l'estil dels Estats Units entre la gent adinerada, amb Santa Claus i totes les tradicions nord-americanes. Altra gent es pren vacances per anar a esquiar als Estats Units o a Europa, o viatja a llocs turístics a Mèxic.

Totes les institucions educatives tenen vacances per tres setmanes i no tornen a les classes fins al 6 de gener. Així mateix, les oficines de govern i les seves dependències tanquen durant aquestes dues setmanes.

En conclusió: les festes nadalenques de Mèxic guarden probablement una de les més grans (i riques) cultures del món; per desgràcia, el consumisme del imperi ianqui han fet que els pilars d’aquesta gran cultura trontollin fins al punt de que s’han transformat o fins i tot suprimit algunes festes que mostraven una gran riquesa cultural mexicana. Des d’aquest petit blog d’oci creiem que és una gran llàstima que pel simple fet que hi hagi una cultura que tingui més “diners” que una altra pugui aconseguir que aquesta última canviï les seves costums per assemblar-se més a la primera.

FCBARCELONA - RAYO

Hola a tothom, avui us parlarem del Barça - Rayo Vallecano, que va acabar guanyant el Futbol Club Barcelona 4-0 amb dos gols d'Alexis Sanchez, un de David Villa i un altre de Leo Messi.

Al Barça li van adelantar el partit contra el Rayo, van ser els primers equips en jugar aquella setmana ja que el mundial de clubs els ocupava lloc i temps.
Els primer gol va ser d'Alexis al minut 28, el segon també d'Alexis al 40', el tercer de David Villa al 42' i el quart i ultim gol va ésser de Leo Messi al  49'.

La alineació del Barça va ser aquesta:

Víctor Valdés a la porteria.
Abidal, Mascherano, Piqué i Dani Alves de defenses.
Iniesta, Keita i Xavi al mig del camp. Villa, Messi i Alexis Sánchez com a davanters.

La alineació amb la meva opinió, es bastant encertada; Alves i Abidal de laterals (el primer el dretà i el segon, l'esquerrà) tenen més facilitat per buscar espais i anar avançant de mica en mica, Mascherano i Piqué al mig per poder també fer una mica de espais. Al mig Iniesta i Xavi adelantats per poder fer bones assistències als davanters i Keita una mica més atrasat. Villa, Messi i Alexis, jugadors de bona qualitat (exceptuem el primer) col·locats perfectament i així poder fer més gols.

També la alineació del Rayo perdó però no comentarem moltes coses. La defensa va ser:
Cobeño de porter.
José Casado, Amaya, Arribas i Coke com a defenses.
Al mig del camp Javi Fuego, Susaeta, Armenterds i Juci.
I com a delanters Trejo i Aganzo.

Va fer un gran partit encara que es sentís molt superat pel Barça i des d'aquí li enviem un "cop a l'espatlla" digital. És un equip que lluita per estar a primera i mereix un gran respecte.

A Piqué li van posar la quarta tarjeta groga i es perdrà un partit, però es va notar molt que va provocar la targeta i estarà dos partits sense jugar. A Valdés també li van posar una tarjeta per protestar.
Els canvis del Barça van ser Thiago per Xavi, que va fer un bon patit, Adriano per Alexis, que va ser un dels seus millors partits en el Barça i Cesc per Iniesta, que també va fer un gran partit.

En conclusió: creiem que el Barça, per estar molt a prop de jugar contra el Reial Madrid està fent uns bons partits (a part del Barça - Getafe d'aquest cap de setmana passat que va perdre per 0-1). Estan en plena forma i preparats per jugar contra el Madrid.

EL GÒTIC A CATALUNYA

Hola a tots. avui, aprofitant que estem estudiant l'art gòtic, parlarem sobre ell.

A Catalunya el gòtic va ser portat de l'illa de França mitjançant franciscans, dominics, agustins, mercedaris, mendicants i més germandats ja que aquestes s'hi van instal·lar a Catalunya i van construïr els seus edificis d'estil gòtic. El mestre lleidatà Bartomeu va posar en pràctica els edificis i va dissenyar el primer retaule d'estil gòtic que els nostres avantpassats van veure. Parlant encara de noms propis, Pere el Cerimoniós, al descobrir aquest tipus d'art, ordenà la construcció de molts temples, tot i que el primer a fer-ho fou Jaume II.

Ens agradaria aclarir això amb uns quants exemples: 

El monestir de Santes Creus:El senescal de Barcelona Guillem Ramon I de Montcada va donar als cistercencs de la Gran Selva (un monestir situat al nord-est de la ciutat de Tolosa de Llenguadoc, ara pràcticament desaparegut) uns terrenys a Valldaura (Vallès Occidental) amb la finalitat de que s’hi fundés un nou cenobi. El seu primer abat fou Guillem (1152-54). Degut a les condicions poc adients per l’establiment en aquell lloc Guillem decidí el seu trasllat a un altre indret.

El monestir de Poblet: Ramon Berenguer IV (comte de Barcelona entre 1131 i 1162) va prendre la decisió de fundar un monestir en les terres que s'havien acabat de conquerir als sarraïns, amb una doble finalitat; per una banda repoblar la zona i per l'altra la reforçar la religió. Per cobrir aquesta segona vessant  el rei pensà en els cistercencs, que en aquella època tenien una forta presència a la Provença. Pel 1150 es va dirigir a l'abat Sanç de Fontfreda a qui li va donar les terres per aixecar aquest nou establiment. El 1151 Fontfreda va enviar els primers monjos a preparar el nou assentament, que devia estar ja en funcionament el 1152, tot i que oficialment nos'establí fins el 1153.

El monestir de Vallbona de les monges: L'origen del monestir està lligat a Ramon de Vallbona, personatge que va aglutinar al seu voltant algunes comunitats d’ermitans. El 1157 el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, va fer la donació del lloc de Cérvoles (la Pobla de Cérvoles, les Garrigues) amb la finalitat d’establir en aquell lloc una comunitat masculina. En aquell moment creixia el monestir de Poblet, que va oposar-se a aquesta fundació i finalment aconseguí que el 1171 aquell lloc passés a la seva propietat. A més d’aquesta comunitat de Cérvoles, Ramon de Vallbona havia aplegat una segona a Vallbona, les dues mixtes. D’aquesta comunitat de Vallbona es té notícies des del 1153. El 1175 la comunitat masculina es va traslladar a Pobloeda (Priorat), i a Vallbona hi va restar la femenina, sota la direcció de Berenguera de Cervera, i Cérvoles va quedar a mans de Poblet.


El monestir de Pedralbes: L’existència d’aquest monestir es deu a la voluntat de la reina Elisenda de Montcada (1292-1364), esposa de Jaume II, que el 1322 ja havia manifestat la voluntat de fundar un monestir de clarisses. L’operació va començar amb l’obtenció, amb aquesta finalitat, de l’oportuna llicència del papa Joan XXII. Inicialment es va fer una donació d’una finca de Valldaura, però la mateixa Elisenda va adquirir el 1326 uns terrenys al lloc de Pedralbes, el lloc on encara es troba el monestir, potser per donar més seguretat a la comunitat que, tot i estar apartada de la ciutat, no es trobava isolada i quedava propera a Sarrià. Es va posar la primera pedra aquell mateix any i el 1327 ja es va poder inaugurar. Tot i no estar acabat, el lloc ja era habitable i els espais utilitzables en cosa d’un any de treballs. Aquella primera comunitat estava formada per catorze religioses que procedien del monestir de Sant Antoni i Santa Clara de Barcelona. 

La catedral de Barcelona: Les obres de construcció de la catedral gòtica es varen iniciar el maig de 1298, regnant Jaume el Just i sota el mandat episcopal de Bernat Pelegrí (1288-1300), començant per la capçalera, desmuntant alhora l'antiga catedral romànica i aprofitant-ne algun element, sobretot escultòric com possiblement les impostes de la porta de Sant Iu, que és la més antiga de la catedral.
Les obres no es van plantejar com la construcció d'una nova catedral sinó més aviat com una reforma i ampliació de la catedral romànica (...extensione et ampliatione nostre catedralis ecclesie...), que es va dur a terme per fases sense enderrocar mai completament el temple i seguint-lo fent servir per al culte durant tota la durada de l'obra, i fins i tot algunes parts de la catedral romànica van servir de bastida per construir la gòtica. Així, la catedral gòtica conserva el mateix eix que la romànica i el deambulatori està construït al voltant de l'absis romànic.
A la primera etapa es construïx l'absis, les capelles radials i la cripta del presbiteri que es va acabar al 1338 sent el mestre d'obres Jaume Fabre, primer arquitecte del que es té notícies, durant el mandat del bisbe Ponç de Gualba (1303-1334). El 23 de juny de 1317 signava un contracte.
La segona etapa és el perllongament de les tres naus amb les seves capelles i finalment el cimbori cobert amb cassetonat de fusta, les capelles als peus del temple i el mur amb que es va tancar al 1420, tot esperant poder realitzar la façana, que ja estava traçada per Carles Galtés de Ruan (anomenat el Carlí) el 27 d'abril de 1408.
Es pot dir que les obres de la construcció gòtica van durar uns 150 anys i entre els mestres d'obra que van participar hi ha Bertran Riquer (1344), Bernat Roca (1358), Arnau Bargués (1397), Jaume Solà (1401), Bartomeu Gual (1413) i Andreu Escuder (1442). Darrerament s'ha pogut documentar l'existència d'un nou mestre major de les obres, anterior a l'activitat de Roca, anomenat Jaume Saragossa.

La catedral de Tarragona: Quan Ramon Berenguer III l'any 1118 va reconquerir la ciutat als musulmans, la va cedir a l'arquebisbe Oleguer per la seva repoblació, i el 1154 els primers canonges sota l'orde de Sant Agustí es van establir a la catedral en unes dependències situades en la part on avui es troba el claustre, aprofitant construccions romanes de l'antiga Tarraco, a la part més alta de la ciutat, i l'antiga mesquita àrab, cristianitzada sota l'advocació de santa Tecla

Segons Puig i Cadafalch, el plànol de les catedrals de Lleida i Tarragona respon a un tipus força estès sobretot a la França septentrional (Normandia) i bàsicament lligada als monjos benedictins, amb característiques de grans absis i un creuer de grans dimensions. El cister va aportar a més a més les solucions tecnològiques per la sustentació dels edificis com l'arc ogival o la volta de creueria, així aquestes dues catedrals presenten la combinació de l'arquitectura romànica amb elements gòtics.

Amb l'ànim d'engrandir-la, es comencen a rebre donacions per la construcció d'una nova catedral cap als anys 1170. En aquest any el bisbe Hug de Cervelló va destinar part del seu testament per l'obra. Va continuar beneficiant-se de més donacions per part de bisbes i reis com Alfons el Cast i Pere el Cerimoniós.

Sota el manament del bisbe Berenguer de Vilademuls el 1184 l'absis estava acabat. Amb el bisbe Aspàreg de la Barca (1215-1234) es va obrir al culte la part de la capçalera. Al 1250 Pere d'Albalat va encarregar la construcció del cimbori al mestre d'obres Bernat i l'any 1277, aproximadament un segle després del començament de l'obra, es va encarregar la realització de la porta principal al mestre Bartomeu de Girona. Tanmateix el timpà i la resta dels apòstols i profetes esculpits són deguts a Jaume Cascalls i el seu taller (Jordi de Déu) durant els anys 1375.
L'any 1305 el bisbe Roderic Tello es va fer el càrrec del pagament del penúltim tram de la nau central i l'arquebisbe Joan d'Aragó i d'Anjou fill de Jaume II, al juny de l'any 1331 va consagrar la nova catedral.
Tanmateix, com era habitual a la construcció de les catedrals, les obres van continuar entre els segles XIV i XVIII amb construccions a l'interior i a les dependències del claustre de capelles en els estils gòtic, renaixentista i barroc.

A partir del 1312 es van iniciar les obres de la catedral gòtica, el 29 d'abril el capítol de Girona va ordenar l'edificació d'un nou absis amb girola i nou capelles, així com la construcció de la sagristia a l'antic dormitori canonical.

L'altar major es va consagrar el 12 de març de 1347 i es va procedir a l'enderrocament de la capçalera romànica. Els mestres d'obra varen ser Enric de Narbona, a la mort d'aquest, Jaume de Faveran (1321-1330) i Guillem de Cors fins que el succeí Pere Campmagre entre 1357 i 1359. Va ser el mestre major Pere Saplana fins que el va substituir Pere Sacoma a partir de 1368, el qual va realitzar una gran activitat, car es va començar les obres de la porta dels Apòstols i la torre-campanar sobre la capella del Sant Sepulcre. Se'n té una prova gràfica en la taula de La Pietat pintada per Pere Mates cap a 1550 i que reprodueix en el seu fons la imatge de la ciutat de Girona amb la catedral, on s'aprecia sobre la teulada un campanar que sembla el fet pel mestre d'obres Pere Sacoma i que aixecà entre 1379 i 1381, amb la figura d'un àngel com a coronament, que en realitat representava a la Fe, amb els ulls embenats. Mes tard, durant l'edificació dels darrers trams de la nau gòtica, es va destruir el campanar ubicat sobre l'atri de la porta principal.

Al primer projecte, es va pensar fer la construcció amb la planta de tres naus, però el 1386 es va plantejar la possibilitat de canviar a una nau única. Van ser cridats a consulta mestres de Barcelona, com Bernat Roca de la Catedral de Barcelona i Pere Arvei mestre de la Llotja de Barcelona, que van decantar-es per les tres naus, mentre que el mestre de Girona, Pere Sacoma, era a favor de la nau única.

El 1416 es va fer una nova consulta amb els dotze mestres d'obres més importants de Catalunya, i amb opinions de tota mena. Finalment el bisbe Dalmau de Mur juntament amb el capítol de la catedral, van decidir l'any 1417 decantar-se per la construcció d'una sola nau, nomenant a l'escultor Antoni de Canet, que havia participat a la consulta: mestre maior i patro sense revocar però el mestratge de Guillem Bofill.

Sota la direcció de Berenguer Cervià a partir de 1434, es va encarregar a l'escultor Antoni Claperós les escultures dels apòstols per la porta del mateix nom, que es van col·locar cap a 1460. Es va construir la primera capella dels peus, al costat de l'evangeli, del bisbe Bernat de Pau.

Amb motiu de la Guerra Civil Catalana entre 1460 i 1472 les obres es paralitzaren. Sota el mestre d'obres Joan Balcells (1577-1583), s'accelerà l'acabament de la seu, seguint el model gòtic, la darrera pedra de la nau de 22,98 metres de amplada per trenta-quatre d'alçada, va ser col·locada el 604 en temps del bisbe Francisco Arévalo de Zuazo.

La catedral de Lleida: Quan la ciutat de Lleida fou conquerida per les tropes de Felip V (1707), les tropes borbòniques convertiren la Seu Vella en caserna militar i l'activitat litúrgica s'hagué de traslladar a l'església de Sant Llorenç. Sota el regnant de Ferran VI s'intentà infructuosament recuperar les funcions eclesiàstiques de la seu i el bisbat es va veure obligat a construir una nova seu.

Carles III d'Espanya concedí el permís i part del finançament per construir una nova catedral, sota la condició d'abandonar definitivament les intencions de recuperar la Seu Vella per a l'Església lleidatana.

Les obres s'iniciaren el 1761 i finalitzaren amb la consagració de la nova catedral, el 1781.

En conclusió: Després d'aquest exaustiu treball només em queda dir 1 cosa: El gòtic és probablement un dels arts més bells que ha utilitzat la humanitat, especialment per la remodelació entre les petites i obscures esglésies romàniques a les grans i enormes finestres amb vitralls i la preciosa , delicada i cuidada ornamentació de les catedrals com la Sainte Chapelle o Santa Maria del Mar.

LES ELECCIONS GENERALS

Avui parlarem de les eleccions del 20 de novembre del 2011, no ens van agradar molt sobretot perque guanyes el PP (Paritit Popular), però sempre es te que trobar la part bona, que CIU (Convergencia i Unió) va quedar tercer amb 16 ascons, que potser ens serveixen d'algo per poder defensar una mica el país ja que el PP no vol que Catalunya sigui independent i també vol fer altres coses dolentes pel nostre país.
El PSOE (Partit Socialista Obrer Espanyol) que va ser la segona força més votada, CIU que va ser la tercera força més votada amb 16 ascons, IU-LV (Iniciativa Unida-Los Verdes) que va quedar cuartos amb 11 ascons, UPyD (Unión Progreso y Democracia) va ser cinquè amb 5 ascons, després hi han el reste dels vots i el PP que va ser el guanyador amb majoria absoluta amb 186 ascons que es ara en la història del PP la segona majoria absoluta de la història.
No podem dir que siguin les millors eleccions de la historia ja que ha  guanyat el PP, us pensareu que som uns pesats dien això tot el rato però es la veritat per lo menys es el que pensem, bueno a lo que estabem, que no son les millors eleccions però no podem perdre l'esperança hem de continuar lluitant pel nostre país i per reclamar i lluitar pel que es nostre i el que volem a Catalunya. Ara parlarem com a tema final d'esquerra unida (IU), va ser un dels seus pitjors resultats que jo coneixi i no els va afavorir gens ni mica.
En conclusió: creiem que les eleccions no han sigut massa favorables per nosaltres els catalans i que si tots els que han votat els verds, tots els de esquerra unida votesin a CIU encara ens podria anar tot millor a Catalunya.

SCREAM

Avui parlarem d'una pel·lícula de terror que domina tots els aspectes, menys el de fer por (més aviat fa pena). Suposo que pel títol i per la descripció sabeu que parlarem de Scream. Parlarem només de la primera ja que totes les altres són iguals.

La pel·lícula tracta d'un assasí anomenat "Ghost Face" (cara de fantasma) que es dedica a trucar per les dates de Halloween normalment preguntant quina és la teva pel·lícula favorita de terror. Normalment l'assasí fa preguntes de la pel·lícula.Si falles una preguta, mata a qui més unit estás (que normalment el té segrestat). Tot comença amb l'assasinat de la mare de la protagonista (Sidney Prescott, interpretada per Neve Campbell).

Aquesta pel·lícula és probablement una de les pitjors pel·lícules de terror de la història ja que és clar que una persona en les situacions de la pel·lícula no deixaria en safata la seva forma de morir assasinat. Els actors són semblant a unes gallines que han caigut de la gàbia i que comencen a córrer d'un costat a un altre.

Mai es sap qui es l'assasí fins el final, però per la meitat de la pel·lícula començen a haver diferents sospitosos. La veritat és que la gent que no li agradi veure pel·lícules de por val més que primer miri aquesta, perquè quasi no fa por. En conclusió: no totes les pelis de terror fan por de veritat, i com a exemple tenim aquesta.